11/08/2016
Avis i néts: amor sense límits
Educar és cuidar i acompanyar una criatura. I és just el paper que exerceixen els avis i les àvies, que, a més, senten estima desmesurada per unes criatures que troben molt a faltar quan no les tenen a prop. No hi tenen el nivell d’exigència que tenien amb els fills, perquè se senten en una etapa vital en què s’aferren al present dels néts.
“¿No us ha passat mai que la filla us ha deixat els néts a casa amb la pretensió que els feu menjar bledes per sopar?” O “potser heu hagut de canviar la classe de ioga perquè coincidia amb l’hora de recollida dels petits al parvulari”. Ho escriu la mestra, doctora en psicologia i col·laboradora del suplement Criatures Maria Jesús Comellas al llibre Àvies i avis que malcrien... i eduquen (Eumo Editorial).
La resposta a les preguntes és que les relacions familiars no es poden analitzar en clau de conflicte. I més. Els pares no han de tenir por que els fills es desorientin perquè els avis són tous, perquè permeten situacions que ells no acceptarien mai (menjar llaminadures abans de sopar, mirar més estona la televisió, consentir-los capricis que els pares no els donarien), “perquè les criatures no tenen cap problema per entendre que hi pot haver unes regles diferents segons el context i les circumstàncies en què es trobin”. I per això “el punt de vista dels protagonistes d’aquesta relació, els avis i els néts, no coincideix gens amb la visió crítica que en tenen els pares”, diu Comellas, que coordina un grup de treball per enfortir el reconeixement de les persones grans.