¿Qué es el sitio web?

https://www.facebook.com/335740223130338/

Arqueologia Estudio, C/. Mare de Déu del Castell, 17, Corbera (2026)

29/07/2026

EL REI JAUME I I EL SEU FILL PERE EL GRAN AL CASTELL DE CORBERA
Amb motiu de la commemoració del 750 aniversari de la mort del rei Jaume I, fundador del Regne de València en 1276, la documentació de l’època ens parla de l’estança del monarca conqueridor en les terres dels dominis jurisdiccional del castell de Corbera en el moment en què la fortalesa passa a mans cristianes i posteriorment en convertir-se en residència temporal de l’infant i futur rei Pere, fill de Jaume I.
El 1248, el rei Jaume havia fet entrega a Raimon de Rocafull del castell de Corbera, tot i que la fortalesa seguiria pertanyent a la Corona. Aquest cavaller es convertia en el primer alcaid cristià de la fortalesa que fins a eixe moment havia estat musulmana: ...A Ramon de Rocafull cinc-cents, sous i el castell de Corbera de manera que el tinga de per vida, que els cinc-cents sous els reba de les rendes de Corbera, i que custodie el castell sense la despesa del Rei nostre. I mentre dure la guerra d’al-Azraq, no estarem obligats a tornar-li les despeses del dit castell. En el setge de Llutxent, 15 de març.” (Llibre del Repartiment, Vol. II, assentament nº 897).
El rei Jaume I fa entrega als primers pobladors cristians de terres, patis i cases en les diferents alqueries i territoris de la jurisdicció de la fortalesa de Corbera. D’això es beneficien entre altres Guillem Barri, Ramon Barrin Pere, forner de professió, d’unes cases en el lloc de l’Alcúdia (actual Benicull). Rep també terres i cases Saurina en aquest mateix lloc i terres a Sinyent. En Montcada li entreguen terres a Pere de Roqueta i a Pere de Sant Joan unes cases en el raval de Corbera. Bernat Sardina rep terres en el terme del castell. Altres pobladors reben també terres en altres alqueries del castell de Corbera com són Llaurí, Riola, Fortaleny, Beniatzir, Benilotxa, Beniomer, Lliber, Montçalvà, Matada o Nacla.
Al mateix temps, Jaume I funda la primera parròquia i principal dels dominis de la fortalesa de Corbera dedicada a Sant Miquel, la qual estaria situada en un turó situat al nord del castell, document fundacional novament signat dies abans de la mort del monarca el 12 de juliol de 1276. Per tant, aquest valuós document fa enguany 750 anys: ...damus et concedimus per (h)ereditatem prop(r)iam, francham et liberam, vobis fratri Bernardo et vestri, succesoribus in perpetumm ilud podium q(u)od es tante castrum de Corbera ad construendum ibi ecclesiam, et domos in alquería ubi est (h)ereditas, et unum ortum quattuor fanecatarum contiguum domibus preditir, et duas, iovatas terre contiguas dicto podio.(A.C.A. Barcelona, Reg. Can. 22, fol. 50v.).
Qui va estar a la fortalesa cap al 1273 durant un temps, fou l’Infant Pere. Aquest a causa d’un problema amb Ferran Sanxis, tingué unes desavinences amb el seu pare. El rei Jaume I havia convocat unes corts a Alzira i es trobava en aquesta ciutat, mentre que el seu fill continuava al castell de Corbera acompanyat d’una trentena d’homes. Per tal de llimar les diferències entre pare i fill, els representants de les corts acordaren anar a Corbera per entrevistar-se amb l’Infant: “Responderunt omnes supradicti dicentes: Ecce Infans ibi juxta est, ut comuniter, ibimus nos apud Corberiam et reformabimus has displicencias et ad patrem flilium reducemus”. MARSILI, P.: Crònica, Liber gestorum domini regis Iacobi. f. 85. Arribats al castell, aquest no els va rebre en bona gana i es mostrà esquiu: Núm. 518: “E puis los dits rics home sanaren a l’infant a Corbera, llevat don Artal d’Alagó que no hi fo, e trovaren lo molt brau e molt esquiu de ço que li dixexen, si que es partiren los uns no bé dels altres, e tornaren a nós de Algezira…” JAUME I: Crònica i Llibre dels Feits. Després de parlar amb el rei tornaren novament a Corbera a fer entrar en raó al seu fill Pere. El conflicte entre pare i fill va estar a punt de desencadenar una guerra sent el nucli rebel el castell de Corbera on residia l’Infant. Finalment, la cosa es va aclarir i no es va haver de recórrer a les armes on de segur el castell de Corbera haguera estat assetjat.
L’infant, després ja com a rei, i conegut com a Pere el Gran, ha estat bastant vinculat a Corbera. Aquest monarca és el fundador de la Vila Reial de Corbera entre 1280 i 1281 el 8 de desembre: “...mandamus vobis quatenus de illis campis sive locis contiguis coste et loco per nos assignato in circuitu castri nostri de Corbaria pro facienda villa, donetis et assignetis patua pro dominus faciendis loco nostri vicinis Corbarie, si locus predictus per vos assignatus pro facienda villa fuerit stabilitus prout vobis ad utilitatem nostram visum fuerit faciendum dum tamenratione ipsorum stabilimentorum (...) fiat preiuditium alicui. Nos enim quecumque stabilimenta de ipsis campis sive locis feceritis ut predicitur rata et firma habebimus. Data Supra.” (A.C.A.: Reg. Can. Nº 48, fol. 193 r.) Del 8 de diciembre de 1280.
Pere el Gran mamprén grans obres en el castell de Corbera. La seua intenció era que la vila cristiana recentment fundada quedara dins de la zona de l’albacar de la fortalesa.
Pare i fill seran els dos grans reis que van estar en aquest castell. L’un va incorporar la fortalesa i les seues terres al recentment creat Regne de València i l’altre va ser el fundador de la Vila Reial de Corbera o siga, l’artífex del naixement del nostre poble.
M. G. Sahuquillo

FOTOGRAFIES:
Castell de Corbera, dels autors
Castell de Corbera del autor
Ermita de Sant Miquel dels autors
Retrat de Jaume I de Jaume Mateu (Wiquipedia.org);
Retrat pintura de Pere el Gran: Museu del Prado, Madrid. Oli sobre llenç.

16/07/2026

L’ESPLENDOR DE AL-ÀNDALUS AL CASTELL DE CORBERA
SAFA AMB VIDRIAT MONOCROM VERD ESTAMPILLADA
El fòssil guia per a un arqueòleg i per a la datació d’un jaciment arqueològic és sense dubte la ceràmica. Així ha estat i com no ha pogut ser d’una altra manera en el cas de la fortalesa de Corbera i de les successives campanyes arqueològiques dutes a terme en aquest jaciment, sobretot les dels anys 2017 i 2021 en les quals jo vaig participar en la primera com a director i en la segona com a tècnic arqueòleg.
Entre els diferents materials arqueològics apareguts, sobretot ceràmics, es van trobar fragments de peces dels períodes dels imperis nord-africans que es corresponen primer a l’imperi almoràvit i després l’imperi almohade, entre els segles XI i XII.
Durant la primera campanya d’excavacions arqueològiques realitzades en 2017, vam recuperar fragments que pertanyien als períodes mencionats abans, sobretot almohades, i també van aparéixer en la segona campanya de 2021. Entre aquesta vaixella fragmentada recuperada i considerada de luxe, trobarem alguns fragments amb decoració monocroma vidriada en verd i amb una decoració interior a base d’estampillats. Els motius representats solen ser vegetals i repetits entre cercles concèntrics en el centre de la peça, en aquest cas una safa que es feia servir per a presentar l’aliment a taula.
De similars característiques als fragments apareguts a Corbera els trobem al castell de Dénia, el de Cullera, en Toledo i també al castell malagueny de Càrtama, així com al castell portugués de Mértola. Es tracta d’una decoració estampillada sota coberta monocroma en verd la qual s’aplica en el fons intern de la safa. L’horitzó cronològic queda definit entre el segle XII i la primera meitat del segle XIII.
Com hem assenyalat, la funció d’aquestes peces és la de la presentació d’aliments. Morfològicament parlant, tot i i tindre únicament uns fragments, les seues dimensions si es conservaren les peces senceres, estarien aproximadament entre els 281 mm, 319 mm, 321 mm, 245 mm pel que fa a la boca de les safes,78 mm, 88 mm, 100 mm, 100.6 mm de base i 110 mm, 83 mm, 75 mm, 103 mm d’altura.
En la tècnica de l’estampillat d’aquestes peces ceràmiques, l’estampilla s’aplica sobre un model semblant de safa amb uns trets a característiques similars, destacant per ser una safa vidriada en verd uniforme en el seu interior amb peu anular i de vegades el vidriat també apareix en la part externa. No obstant això, al castell de Corbera hem trobat també fragments de ceràmica melada estampillada en aquest cast cronològicament es correspon a finals del segle XI i principis del XII.
Els encunys són utilitzats per a decorar l’interior de la safa estampillant el seu interior quan la superfície de la peça encara està humida. La decoració pot ser emprant únicament un mateix estampillat o combinant diferents encunys seguint un patró decoratiu els quals queden aplicats entre un espai definit en l’interior d’un o de vegades dos anells circulars que apareix al centre de la peça o entre un anell i la carena de l’arrancada de la vora. Els estampillats solen aparéixer entre dos sanefes.
Els dos jaciments arqueològics que ens donen més informació sobre l’estudi ceràmic al llarg de la història al nostre poble són, per una banda, el castell de Corbera i la muntanya de Sant Miquel i un tercer jaciment, la plaça Major del poble.
M. G. Sahuquillo

11/07/2026

QUI NO RECORDA EL SEU PASSAT DEIXA DE SER POBLE
1276/2026 750 ANIVERSARI DEL PRIMER DOCUMENT DE LA FUNDACIÓ DE SANT MIQUEL DE CORBERA QUE VA TINDRE LLOC EN 1248.
FUNDACIÓ DE L’ANTIGA PARRÒQUIA I ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DE CORBERA
En l’any 2026 es recorda al rei conqueridor per la seua mort en 1276 a Alzira. En aquesta ciutat dies abans de la seua mort, el rei va signar un document novament sobre la fundació de la primera parròquia de la jurisdicció del castell de Corbera, Sant Miquel. El document original s’havia signat en 1248, però es va perdre i novament fra Bernat Oller, encarregat pel monarca de la fundació de l’església, va demanar al rei la validesa d’un nou document, copia de l’anterior perdut referent a l’erecció de la nova parròquia. Així ho va fer el rei i així va quedar signat el nou document el 12 de juliol de 1276. Poc després moriria el monarca conqueridor.
Les ruïnes d el venerable edifici de l’ermita, antiga església i parròquia principal de Sant Miquel, ens recorden aquest fet del qual enguany fa 750 anys del nou document signat per Jaume I.
D’altra banda, el rei en 1248, havia entregat el castell a Ramon de Rocafull el qual es va convertir en el primer alcaid cristià de l’antiga fortalesa andalusina de Corbera. El monarca tenia intenció ja en 1245 de fundar una església a Corbera en una muntanya situada enfront del castell i de la serra de Corbera. Per això l’existència de l’esmentat document signat novament en 1276 substituint al que s’havia perdut en 1248.
Així que enguany celebrem el 750 aniversari d’un dels documents més antics referents a la historia del nostre poble i que fa referencia a Sant Miquel, noble edifici hui en dia en ruïnes.
Cal recordar per tant el que dèiem al principi: Aquell poble que oblida el seu passat i la seua historia deixa de ser poble i si així ho fa, no és res, ja no és poble.
M. G. Sahuquillo
12 de juliol de 2026
Dia de la fundació de Sant Miquel de Corbera

23/06/2026

SANT JOAN BATISTA I SANT JOSEP DEL CASTELL DE CORBERA, DOS IMATGES TAN ANTIGUES COM LA MARE DE DÉU DEL CASTELL, DESAPAREGUDES PER A SEMPRE
Quan els cristians van pactar la rendició del castell de Corbera als sarraïns, començaren quasi immediatament les obres de remodelació de la fortalesa andalusina. Serà amb el rei Pere I de València on tenim les primeres notícies de les esmentades obres a la fortalesa que seria el lloc on en el seu albacar es construirien les cases de la vila reial cristiana de Corbera i com a tal havia de tindre una capella per al culte cristià. L’alcaid del castell Pere Lope Çorito, paga sis-cents setanta sous reials a Pons de Mataró i Andreu d’Albalat pels treballs i obres que es duien a terme en la fortalesa.
De la construcció de la capella del castell no tenim la data exacta, encara que cal suposar que aquesta estaria bastida en el moment que Pere Lope Çorito va començar les obres de remodelació del castell. Serà al segle XIV quan tenim la primera notícia d’una capella dalt de la fortalesa. Fabian y Fuero informa de l’existència de la capella dedicada a Sant Joan al castell de Corbera en 1341, en un informe elaborat per ell al segle XVIII. En l’Informe de Fabian y Fuero es parla d’aquesta capella dedicada sota l’advocació d’aquest sant. Els parroquians havien d’oferir oli i blat per a la capella.
A partir del segle XIV, sabem que aquesta església de la fortalesa havia estat dedicada a Sant Joan Batista. Caldrà esperar al segle XVI, per a veure com la documentació ens parla ja d’una coneguda com de la Mare e Déu. Així veiem com en 1580, en un inventari realitzat pel motiu del canvi d’alcaid i per les obres que s’havien de fer al castell i a la seua capella, ens diu el que hi havia dins de la mateixa i entre altres coses a part de descriure com era la capella, ens parla de dues imatges, una és la Mare de Déu del Castell i l’altra Sant Joan Batista. D’aquesta última imatge la documentació assenyala que era molt antiga i que tenia la cara desfigurada. Possiblement podria ser una imatge romànica. La imatge va desaparéixer entre els segles XVII i XVIII, segurament durant el trasllat de la Verge i de totes les coses de valor que hi havia a l’església de Corbera a la parròquia de Polinyà a causa de l’expulsió dels moriscos de Corbera al segle XVII i quedant el poble despoblat, motiu pel qual l’església tancada al culte. La Mare de Déu torna a Corbera entre finals del segle XVII o el segle XVIII quan novament Corbera és repoblada per gent de la Baronia de Corbera, però sobretot de Polinyà. Sant Joan no va tornar ni a la parròquia ni al castell i el seu rastre es va perdre per a sempre.
Gràcies a la documentació de 1580 que parla del castell sabem que la capella estava situada sota una altra estança en la part de la celòquia. L’església del de la fortalesa tenia dues portes. En l’interior d’aquesta capella estaven “...la sala hon està huy la iglésia, hun image de Nostra Senyora ab sa capelleta i porta daurada”. Item, hun ymage de sent Joan Batiste ab sa caxa de fusta”.
Hi havia en 1602 a l’interior de la capella: “...una figura de sant Josep , de bulto molt vella / Item, un armari vell ab son pany y clau per a posar alli Nostra Señora de bulto.
Pel que fa a la figura de Sant Joan Batista cal assenyalar que la desfiguració de la cara es pot deure a l’incendi que va patir el Castell i les seues diferents estances incloent la capella. La restauració de la Mare de Déu del Castell de 1995 va evidenciar que la Verge va sofrir en part els efectes de les flames i va perdre la mà dreta la qual va ser substituïda per una nova en el segle XVIII. La desfiguració del rostre de Sant Joan podria estar motivat per eixes circumstàncies dintre de la batalla de Corbera en la guerra de les Germanies on va ser assaltat i posteriorment incendiat el Castell de Corbera. En tancar posteriorment la capella del Castell al culte i traslladar les la Verge i les dues imatges de Sant Josep i de Sant Joan a Polinyà, el rastre d’aquestes últimes es van perdre per sempre i més mai van tornar a Corbera i menys a la capella del Castell d’on provenien.
M. G. Sahuquillo

11/06/2026

SANT BERNABÉU PATRÓ DE LA VILA I HONOR DE CORBERA
Des de 1248 el patró medieval de la Vila i Honor de Corbera havia estat Sant Miquel entronitzat en la que fou primitiva parròquia i principal de la Senyoria de Corbera fins que al segle XIV, la parròquia es va traslladar a Riola. Allí es va erigir un nou temple dedicat a Santa Maria de l’Assumpció i que posteriorment quedaria dedicada a Santa Maria la Major.
Al segle XVIII es va veure convenient que a part de Sant Miquel la Vila i honor de Corbera tinguera un nou patró el qual tindria la seua ermita molt a prop del lloc on antigament hi va haver el desaparegut lloc de l’Alcúdia que posteriorment serà Benicull.
Sant Miquel des del segle XIII i Sant Bernabéu, es van convertir en els copatrons de la Vila i Honor de Corbera, integrada per Riola, Fortaleny, Polinyà amb Benicull (antigament Alcúdia) i Corbera, a més d’altres nuclis de població hui en dia que han desaparegut, com Montcada, Sinyent, Aytona, LLiber o Nacla, entre altres.
Els Jurats i Justícia Major de la Vila i Honor de Corbera, reunits a Riola, acorden la construcció i benedicció d’una nova ermita dedicada sota l’advocació de Sant Bernabéu. Alonso Gorbea, preveré, Rector de la Parroquial de Sancta Maria la Machor de loch de Riola, Matris de la Vila y Honor de Corbera, va obtindre llicència eclesiàstica per a la seua construcció el 16 de desembre de 1721 i fou beneïda posteriorment el 2 de juliol de 1722: ...” y haverla trobada concluida y desent pasà a la benedicció de esta, havent guardat en tot la forma seremonial y subseguidament es celebrà missa cantada ab asitencia de tots los desudits Vicaris...”
La partida Sant Bernabeu al segle XIX estava repartida entre els llocs de Corbera i Polinyà. En 1836/37 va tindre lloc l’extinció de la Baronia de Corbera i cada lloc es va separar segregant-se amb el seu propi terme municipal. Les terres de l’antiga Alcúdia i per tant, l’ermita de Sant Bernabéu van passar a formar part de Polinyà. La part que estava al terme de Corbera es va segregar en 1859 i va passar a Alzira la qual es va fer amb 600 fanecades. Aquest és el motiu pel qual molts habitants d’Alzira pensen que la partida i ermita de Sant Bernabéu formen part d’Alzira quan en realitat mai ha estat així. Només cal recordar que Sant Bernabéu fou un dels dos patrons de l’extinta Baronia de Corbera i tenia la seua ermita en Benicull.
Just al costat de l’ermita, hui en dia, tancada al culte, queden les restes de la primitiva església anterior bastida al segle XVIII.
En produir-se la desmembració i extinció de l’antiga Vila i Honor de Corbera, cada poble tenia el seu propi ajuntament, la seua església i el seu patró. No tenia sentit celebrar ja cap acte a dos patrons d’una entitat que ja no existia. Sant Miquel i Sant Bernabéu deixaren de tindre sentit en la tradició i fervor popular dels pobles que havien format part de l’antiga Senyoria de Corbera i Baronia. L’ermita de Sant Miquel va quedar abandonada i en ruïna total i la seua imatge va ser destruïda durant la guerra civil de 1936. A Sant Bernabéu se li va seguir mantenint el culte i la festa, organitzada sobretot pels hortolans dels voltants, fins que des de fa uns anys, la seua ermita també està tancada i la imatge antiga i la nova de Sant Bernabeu es troben a l’església de Benicull.
La festa de Sant Bernabeu en el segle XVIII era organitzada per l’Ajuntament de la Vila i Honor de Corbera que tenia la seua casa consistorial a Riola. Tot i que Corbera seguia sent el cap de la jurisdicció, Riola era la capital administrativa de la Senyoria.
En 1733 s’acorda la celebració de la festa de Sant Bernabéu: “… para hacer la fiesta que acostumbra hacer en la Villa en otra Hermitaeldia de San Bernabe por parte de este Hermitaño de cumplir huy(…) con todo lo possible pasado dicha función y gasto de Predicador, sacerdotes y capitulares de ese Ayuntamiento…”
En 1774 es fa una relació de comptes i despeses ocasionades per la celebració de la festa de Sant Bernabéu i pel convit que es va oferir als assistents a la festa. Entre altres despeses tenim:
Por la miel dos sueldos .................................................................................... ¨2 ¨
Por l anis cinco sueldos .................................................................................... ¨5 ¨
Por la limosna del sermon i revestidas ........................................................... 3 ¨16 &
Por el aguadeinte dos sueldos i seis.............................................................. ¨2 ¨6
Al cura de Riola por los derechos de Iglesia una libra .............................. 1 ¨.. ¨
M. G. Sahuquillo

22/04/2026

POR DERECHO DE CONQUISTA
“PICAD TODOS LOS ESCUDOS DEL REINO QUE HAY EN LAS MURALLAS, PARA QUE UN DÍA OLVIDEN QUE FUERON VALENCIANOS Y LIBRES.
Felipe V, 1707
PROHIBICIÓ DE LA LLENGUA
La mort de Carles II de la casa d’Austria, sense successió en la corona hispànica, va donar lloc a una guerra europea que en realitat podríem classificar-la com una vertadera guerra mundial de l’època que va tindre com a epicentre les terres de la península Ibèrica. Van morir aproximadament 1.251.000 persones. Distints van ser els escenaris on es va desenvolupar el conflicte armat. Fou una guerra universal que es va desenvolupar en Espanya, Portugal, França, Països Baixos i Amèrica del Nord i del Sud. Austria. Inglaterra i les Provincies Unides declaren la guerra a França en 1702 i es van alinear amb l’arxiduc Carles d’Austria. Dos eren els pretendents a la corona espanyola el Borbó Felip V i l’Arxiduc Carles. Castella apostava pel Borbó i la Corona d’Aragó per l’Arxiduc.
El 25 d’abril de 1707 té lloc la batalla d’Almansa que enfronta a les tropes de Felip d’Anjou comandades pel duc de Berwick contra les de l’arxiduc Carles comandades per Henri de Massue i el Marques das Minas. Això va significar el final del Regne de València i l’abolició dels seus furs amb el Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707.
Com a conseqüència va haver-hi una repressió, sobretot contra els autracistes i el regne va ser incorporat al sistema impositiu i funcionament del govern castellà i quedà sotmès a la seua jurisdicció militar. El duc de Berwick havia fet una advertència a la ciutat i Regne de València: “Con las armas en la mano todo se consigue...Si altiempo de sujetar a los pueblos rebeldes no se les desarma y da la ley, se necessitarà después de nuevas fuerzas para conseguirlo”.
En el Decret de Nova Planta podem llegir el següent:
“…del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición, y derogación de las leyes, las cuales, con la variedad de los tiempos y mudanzas de costumbres podría yo alterar, aún sin los grandes y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla…”
Un cronista felipista escrivia:
Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones... Entonces empezaron los valencianos a echar de menos la perdida libertad y sentir el peso del yugo de la servidumbre que en la actualidad les oprimía.
El Decret de Nova Planta, promulgat per Felip V en 1707 va tenir conseqüències molt greus per a la llengua dels valencians. Així es va iniciar un procés de substitució lingüística en l'àmbit oficial. El castellà va esdevenir en l'única llengua oficial en l'administració, la justícia i l'ensenyament. Va relegar el valencià a l'àmbit privat i oral. La nova normativa va iniciar una pèrdua de prestigi social i oficial de la llengua. L'objectiu era el d’assimilar culturalment el territori valencià a la corona de Castella. La Nova Planta va eliminar el marc jurídic que protegia l’idioma dels valencians en l’administració. El castellà va acabar imposant-se i el valencià va quedar marginat.
M. G. Sahuquillo

09/04/2026

LA TARARA, CANÇÓ SEFARDITA O ANDALUSINA
Un grup de turistes de Sueca va anar fa ja temps d’excursió al Marroc i una nit a l’hotel mentre sopaven, la vetllada era animada per una orquestra tradicional del país. Entre el seu repertori varen interpretar les notes d’una cançó molt popular valenciana. Tant els va agradar als turistes suecans, que un d’ells es va acostar a un dels músics i el va felicitar pel detall que havien tingut per tocar aqueixa peça musical tan valenciana i que suposaven que els músics ho havien fet en atenció als viatgers valencians. La sorpresa del suecà que es va acostar al músic fou quan el segon li va dir que la peça que ells acabaven d’interpretar pertanyia a la tradició i el folklore marroquí. I és que en veritat el músic tenia part de raó però, l’origen real de la cançó cal buscar-lo a terres peninsulars en temps andalusins i en llocs on vivia la comunitat sefardita.
La Tarara és una cançó o cobla popular d’origen probablement sefardita. Els moriscos recollirien la música i seria després adoptada pels cristians com a cançó típica dels dies de Pasqua en el cas valencià. Federico García Lorca feu un poema a partir de la mencionada cobla popular de la Tarara: “La Tarara, si; / la tarara no; / la Tarara, niña, / que la he visto yo”. El poema continua en cinc estrofes més. Era cantat també per Camarón de la Isla en una versió flamenca i per molts altres cantautors bastant coneguts.
De la cançó tradicional s’han fet diferents versions conservant més o menys la tornada. A terres valencianes és coneguda aquella que diu: “Un dia de Pasqua Pepico plorava perquè el catxirulo no se li envolava...” La Tarara varia d’un lloc a un altre, trobant-se així multitud de cobles diferents de la mateixa cançó. Importants músics han fet diferents versions de la Tarara. No obstant això, la Tarara, és coneguda com una cançó infantil i popular que té el seu origen en el poble i que ha anat passant de generació en generació. Alguns autors pensen que la composició de la música vindria d’influències sefardites i de la zona de Sòria, tal com diu José Calles Vales, compositor i estudiós del cançoner espanyol, mentre que per un altre costat, hi ha qui parla de l’empremta flamenca, andalusí o del nord d’Àfrica. La tradició local l’ha anat carregant de sabors locals.
La cançó popular medieval de la Tarara, s’internacionalitzaria a partir de la primera meitat del segle XX. Així, als anys 40 els soldats de la “División Azul” la portaren a Alemanya i Rússia, els exiliats de la Guerra Civil la portaren als Estats Units i altres països com França o Sud-amèrica. Al Marroc és també una cançó bastant típica. Sembla que en temps del protectorat espanyol és adoptada formant part del repertori folklòric d’aquell país o duta allà pels marroquins que participaren en la Guerra Civil on la cançó va arrelar amb força a partir dels anys 50. Al regne alauita sol ser interpretada amb ritme i instruments orientals.
M. G. Sahuquillo
La Tarara (versió valenciana)
El dia de Pasqua Pepito plorava
perquè el catxirulo no se li empinava.
Tornada:
La tarara sí la tarara no,
la tarara mare que la b***e jo.
Ella porta pirri ella porta pirri
ella porta pirri també polissó.
(a la tornada)
El día de Pasqua, día de les mones,
quines pantorrilles tenen les xicones.
(a la tornada)
Un dia de Pasqua un xiquet plorava
perquè el pa de dacsa no li agradava.
(a la tornada)

02/04/2026

QUAN EL TERME DE LA SENYORIA DE CORBERA ARRIBAVA FINS AL MAR
Alguns historiadors han assenyalat que la jurisdicció del castell de Corbera en temps andalusins arribava fins al mar i que així va estar durant els primers anys de la conquesta cristiana. Un suposat plet entre Cullera i Corbera per les terres de vora mar, feu que en aquesta disputa el plet fora guanyat per Cullera. Corbera quedaria així sense eixida al mar. Alfandech agafaria també part del terme de la jurisdicció de Corbera.
Si el riu Xúquer feia de frontera natural entre les jurisdiccions de Cullera i Corbera, en la desembocadura el terme era Cullera la que controlava tot aquest territori. Ara bé, Juan Bautista Granell, autor del llibre Història de Sueca, T. I, 1887 i editat en 1905, ens diu textualment:
“Que lo terme de la baronia de Corbera no arriba a la mar ans be hi ha una llengua grosa del cap del terme de Corbera fins a la vora de la mar per que acaba en la partida de Fargalos hon esta el mollo que esta pus de mija llegua damunt Cullera.
Que los de la baronia van a guardar a la vora de la mar en temps de nova de moros enviant gent de a cavall pera guardar la marina y son forgats a ferho”.
Aquest document el trau l’autor d’una provisió reial de 1595. La diputa entre Cullera i Corbera sobre les terres de la marjal i la desembocadura del Xúquer i del riu Corbera ara per ara no es pot sostindré per no haver-hi documentació que així ho puga corroborar. Ara bé, si les jurisdiccions i termes dels antics castells andalusins es veien delimitades per barreres naturals com la Serra de Corbera o el riu Xúquer en el cas de Corbera i Cullera o Alzira, tindria sentit que el Xúquer seguirà fent de frontera natural dels termes dels dos castells fins a la desembocadura. Cert és que en la desembocadura del gran riu, el castell de Cullera està molt més prop que el de Corbera, argument que segons els autors que defensen el litigi entre els dos castells seria el que va esgrimir Cullera pel control dels últims trams de Xúquer. Lambert Antoni Castelló i Baylach comenta que la torre de Tavernes era coneguda com a torre de Corbera i que allí acabaria el terme marítim de la jurisdicció de Corbera. No obstant això, que la jurisdicció d’Alfandech arribava fins al mar i ben a prop de l’actual Favara.
En eixa suposada i no clara disputa entre Corbera i Cullera, el lloc de Favara passaria a formar part de la jurisdicció de Cullera de la mateixa manera que les terres de la marjal. La jurisdicció de Corbera siga pel motiu que siga, es va quedar, si aquesta disputa ha sigut certa, sense eixida al mar, solament arribarien els seus dominis a penes uns metres de la vora de la mar.
Ara per ara, no poden sostindre documentalment la pretensió de Corbera sobre la seua presència a vora mar, solament la seua proximitat a ella segons ens diu la provisió reial de 1595.
M. G. Sahuquillo.

31/03/2026

ELS NOMS ANTICS DELS CARRERES DEL POBLE DE CORBERA
I ELS SEUS DOS NUCLIS HISTÒRICS

En l’acta municipal del 6 de març de 1887 i en compliment del que es va acordar en sessió del dia 30 de gener del mencionat any per part de la Corporació municipal, es va decidir canviar el nom dels carrers de Corbera, així com la numeració de les cases. El motiu pel qual els senyors regidors decidiren dur a terme el canvi de noms dels carrers era perquè els noms que tenien assignats els carrers « …en su mayor parte, son nombres que honran muy poco a la villa de Corbera de Alcira…”
Com veiem, el nom de Corbera d’Alcira era el que rebia la vila a partir del segle XIX i així va ser durant un temps. El nom de Corbera deriva de la muntanya i el topònim designava a la serra i a la fortificació andalusina que es va bastir en eixe lloc. Corbera significa “niu de corbs o lloc on habiten els corbs” i és d’arrel llatina. Històricament, el nom de la vila era Corbera i res tenia a veure amb Alzira. La Vila i Honor de Corbera tenia veu i vot en les Corts i la conformaven entre altres, Riola com a capital administrativa, Polinyà, Fortaleny i Corbera com a cap de la baronia i lloc on estava el Castell. Altres nuclis de població com Benicull, anomenat anteriorment Alcúdia, Sinyent, Montcada, Aitona, Lliber, Montsalvà o Nacla, formaven també part de la jurisdicció de la Senyoria de Corbera. Així apareix en la documentació foral i no com a Corbera d’Alzira que va ser una denominació recent que esdevingué una vegada es va extingir la Vila i Honor de Corbera en 1836. Per a diferenciar-la d’una altra amb el mateix nom que estava situada molt a prop de Xàtiva, passà a nomenar-se Corbera d’Alzira. També es va arribar a plantejar-se anomenar la vila com a Corbera del Cid.
Tornant als noms dels carrers a Mitjans del segle XIX tenim el nom tradicional de tots ells. En 1887 trobem el carrer del Pou (carrer Major), el Monte (actual carrer Lepanto), Afuera, (després carrer de la Llibertat i posteriorment carrer del Crist, sent conegut també com a carrer de Fora), Tras Castillo (passaria a denominar-se Castillo i després Pujada al Castell), Carreró de la Plaça (esdevindria en carrer Quevedo), Carrer Carniceria (se li canviaria en nom per Guillem Sorolla), Carrer de la Capella (passaria a denominar-se Don Pedro Roca), Tras Capella (posterior carrer Luchana), Carrer Trull (posteriorment denominat Duque de la Victoria), Vesana (el carrer Colon i posteriorment Colom). El carrer del Castell va canviar també de nom i passà a ser el carrer de la Virgen del Castillo, després Verge del Castell (Mare de Déu del Castell), Arravalet (l’actual Rei d. Jaime o Rei en Jaume), Carrer Barranc, primer descobert i no cobert ( a partir de 1887 carrer Cuervo i tapat parcialment, sent les denominacions més recents Avda. Fontanelles i Passeig del País Valencià i conegut popularment com el Barranc), Barraques (després Arravalet, per acabar sent nomenat com a de Sant Roc), Carretera (Canvia el nom a Vista alegre i posteriorment a Avda. Ribera Baixa i d’Alzira en el seu tram final, coneguda com a Carretera), Nova (carrer Cruz o de la Creu), Plaza Mayor (continua en el mateix nom i després com a Plaça Major), Plaza de la Malva (després Plaza de la Conquista i per últim Plaça de la Conquesta, sent coneguda popularment com a la Placeta). Per últim, l’antic carrer nou del segle XVII, era anomenat carrer del forn i després passaria a anomenar-se carrer de Sant Vicent (Màrtir).
Al segle XVIII tenim notícies de la carretera que creuava el poble i que entrant per l’encreuament amb el carrer de la Creu venia per l’actual carrer de Don Pedro Roca fins a la plaça Major i per l’actual carrer del Rei en Jaume s’enfilava cap a Llaurí. Era anomenada carrer de Llaurí i en aquell lloc estava l’anterior església medieval situada entre el carrer actual de la Mare de Déu i el del Rei en Jaume.
L’antiga capella del Crist de la qual tenim informació documental al segle XVIII estava situada en un carrer que era conegut com de Jesús, María y José. A finals del segle XIX es va bastir una nova ermita dedicada al Crist, canviant-la d’ubicació i es va enderrocar l’anterior ermita.
Al segle XVIII, la documentació històrica ens parla de l’existència d’una almàssera i d’una carnisseria. L’almàssera estava situada en el carrer del Trull i la carnisseria quedava localitzada en el carrer que portava el seu nom. Trull ve a significar almàssera, tafona o molí d’oli, lloc destinat a la fabricació d’oli d’oliva. L’esmentada almàssera estava situada en el carrer Duque de la Victoria .
La carnisseria estava situada en un lloc de l’actual carrer Guillem Sorolla el qual desemboca en la plaça Major. La carnisseria de Corbera havia estat la més importat de les que hi havia en la Vila i Honor de Corbera.
El forn està localitzat en el carrer que duia el seu nom i que era el carrer de Sant Vicent que en el segle XVII seria conegut com a carrer nou. En eixe mateix carrer hi havia dos tavernes, una d’elles anomenada del “Cuerno”.
Naturalment, hi havia moltes cases que tenien el seu propi pou. No obstant això, sembla que existia un gran pou en el carrer que acabaria convertint-se en el carrer Major i que anava a parar a la plaça Major.
Aquells carrers més apegats a la muntanya del castell eren el carrer Monte, (actual Lepanto) i els carrers Tras Castillo i Castell. Aquests dos últims estaven situats a l’altra part del barranc de les Fontanelles i coincidien en el lloc on quedava allotjada la comunitat cristiana que quedava separada de la musulmana precisament pel barranc. Es tracta dels actuals Pujada al castell i carrer de la Mare de Déu.
A la part musulmana apareix el carrer de la Taleca, un carrer sense eixida que es correspon a un atzucac andalusí i lloc on es troba actualment una de les cases més antigues del poble o pot ser la més antiga conservada de clar estil morisc.
Als voltants de la plaça major di de l’antiga església situem el carrer Quevedo, antic carreró de la plaça i els carrers de la Capella i Tras Capella que agafen el nom per la capella de la Mare de Déu entronitzada en l’església i que sobreeixia respecte de les altres capelles del temple i era coronada amb una cúpula.
Al costat del carreró de la plaça estava el carrer de la Vesana (Vessana) que després seria el carrer Colón (Colom) que ve a significar tros de terra per al conreu arrendat. Tradicionalment, era un tros de terra allargat que era treballat d’una sola tirada i dedicat a la sembra. Aquest era l’últim carrer del poble per eixa banda que enfrontava amb la plaça i amb l’església.
Per la banda oposada el poble acabava amb el carrer d’Afuera (de Fora), conegut després com a carrer de la Llibertat i per últim com el carrer del Crist. En aquest carrer estava situada l’antiga caserna de la Guardia Civil amb unes arcades de mig punt en el seu pati emblanquinades amb calç.
Per últim tenim el carrer de l’Arravalet que significa barri exterior d’una població que era part del carrer del Rei en Jaume i també un altre carrer que també es va anomenar Arravalet era el carrer de Sant Roc. Allí hi havia construïdes unes barraques per la qual cosa passà a anomenar-se també com el carrer de les Barraques, però primer el seu no era Arravalet i per últim carrer de Sant Roc.
La plaça de la Malva és una xicoteta plaça que arreplegava el nom d’una planta herbàcia de flors rosades o violetes, planta que tenia propietats medicinals i calmants. Passà posteriorment a anomenar-se Plaza de la Conquista (Plaça de la Conquesta). El carrer de nom Nova va ser conegut pel carrer de la Cruz , després de la Creu per haver-hi hagut en el el seu encreuament amb la carretera que venia d’Alzira una creu de terme.
El carrer del Cuervo se li havia donat al tram de barranc de les Fontanelles asfaltat que creua el poble i feia referència al nom del poble i a l’animal que el representa, un corb.
Per últim, la nova carretera que substituïa a l’antiga que passava per dins del poble, era coneguda primer com a carretera, després com a Vista alegre i finalment com a avinguda de la Ribera Baixa, excepte el tram que dona en direcció cap a la ciutat d’Alzira que passà a anomenar-se Avda. D’Alzira ja molt més recentment.
Actualment, la volta que fa el recorregut de la processó, marca la grandària del centre històric del poble. Quan el barranc de les Fontanelles no estava tapat, per a passar d’una part a una altra del poble, s’havia de fer creuant dos ponts. Un d’ells estava situat entre el carrer del Monte (actualment Lepanto) i el carrer Castell (Mare de Déu del Castell) i l’altre pont entre el carrer Arravalet o del Rei en Jaume i el carrer Nou o del Forn (actual de Sant Vicent Màrtir), que era per on passava la carretera denominada al segle XVIII carrer de Llaurí i que venia des d’Alzira creuant la plaça Major.
L’actual carrer de Sant Roc, antic de les Barraques i també conegut com l’Arravalet al fer-se el poble més gran, no tenia cap pont per a creuar el barranc d’un costat a un altre.
La separació que oferia el barranc de les Fontanelles va ser propícia per a crear al segle XV dos comunitats, una cristiana situada a la vora del castell (Pujada al Castell, Mare de Déu i Rei en Jaume) i una andalusina o morisca en l’altra vora del barranc (Sant Vicent, la plaça, carrer Major, Lepanto fins a la plaça de la Malva o de la Conquesta. Allí hi havia una mesquita i entre la plaça i el carrer del Pou estava situat el cementeri o “maqbara” morisc.
Per la seua banda, l’església cristiana medieval i el seu cementeri estaven com hem assenyalat abans, entre l’encreuament del carrer de la Mare de Déu i El Rei en Jaume. Així va estar fins que al segle XVI es va tancar al culte a causa de l’expulsió dels moriscos convertits a la força al cristianisme i quedar el poble deshabitat.
Al lloc on estava l’antiga mesquita es va bastir una nova església barroca dedicada als Sants Vicents, titulars de la parròquia i on estava la capella de la Mare de Déu del Castell. L’esmentada església va estar en peu fis a la guerra civil de 1936, moment en què fou enderrocada. En eixe lloc, a partir dels anys quaranta del passat segle XX es va construir un nou temple parroquial, casa abadia, així com el nou Ajuntament i la plaça es va engrandir a l’ocupar el solar de l’anterior temple. La carretera es va desviar i deixà de passar per dins del poble, inaugurant una nova carretera als afores anomenada de Vista alegre.
Al poble de Corbera queden ben definits dos nuclis històrics. Per una banda, el nucli històric situat a la banda del castell i que es correspon amb els cristians d’època medieval i l’altre nucli històric andalusí i morisc. En el Pla d’Ordenació Urbana dels municipis es contempla la protecció dels monuments i jaciments arqueològics i com no, els nuclis històrics. En el cas de Corbera, s’ha protegit com a nucli històric i arqueològic el de la zona morisca o siga, la plaça i els carrers dels voltants com el carrer Major i el carrer de Sant Vicent fins al barranc, deixant fora, l’altre nucli històric des del punt de vista de protecció arqueològica com és el medieval cristià, compres entres els carrers Pujada al Castell, Mare de Déu del Castell i Rei en Jaume. Només la línia de cases que envolta la muntanya del castell està protegides, no així la resta del nucli històric medieval cristià. Recordem que allí entre altres edificis, estava situada l’antiga església medieval i el cementeri cristià.
Esperem que l’error s’haja solucionat i si per fi així s’ha fet, mostrem la nostra satisfacció i si no és així, advertim de l’existència del mencionat nucli històric el qual s’ha de protegir i posar en valor de la mateixa manera que l’altre, tal com diu la Llei de Patrimoni Històric (Llei 4/1998 de 11 de juny.
M. G. Sahuquillo

Arqueologia Estudio

29/07/2026

16/07/2026

11/07/2026

23/06/2026

11/06/2026

22/04/2026

09/04/2026

02/04/2026

31/03/2026

Dirección

Teléfono

Página web

Notificaciones

Atajos

Compartir

Categoría

Solicitud de retirada del anuncio