28/03/2026
Dietari 23 març 3026.
Primavera i guerres.
Joan Cascant
Avui estic a Àgres, a la Valleta, entre Muro, Àgres i Alfafara, per una carretera increïblement preciosa. Bé, la carretera mai no és massa preciosa; el que realment ho és, és allò que et deixa veure mentre la recorres.
M’he quedat un poc bocabadat, perquè venia per una qüestió de faena: buscant gent que puga treballar o ajudar-me a dur endavant les vinyes, les microvinyes, tant de Celler del Minifundi - EMEL —on naixen vins com Sènia o el Vermut Ferrer— com del Celler Quàntic, amb el vi Quàntic, que d’alguna manera també dirigisc.
Estem ja dins d’una primavera que comença a tindre tons i colors més normals, però venim d’un final d’hivern absolutament caòtic: molt de vent, molta pluja, i a penes s’ha pogut treballar la terra com calia en el seu moment. I no és només una qüestió agronòmica —que els fruiters estiguen florint, les oliveres desvetlant-se o les vinyes podant-se—, sinó que tot això dibuixa un paisatge humà increïble en aquestes terres de minifundi del nord d’Alacant i sud de València, o comarques d’interior, com m’agrada dir.
Un dissabte de matí com hui és tot un espectacle: gent en bicicleta, gent corrent, gent esmorzant… i, al mateix temps, gent treballant als bancals amb tractors, sulfatadores o tisores. És una barreja constant entre allò lúdic, allò econòmic i allò que configura la nostra geografia humana. Tot un món.
El sol, a les nou del matí, ja ho il·lumina tot amb una força neta. I mentre avance, em creue amb molta gent. Però em quede especialment amb la cara d’un ciclista: jo baixava cap a Muro, costera avall; ell pujava cap a Àgres, costera amunt. Pedalava amb esforç, però amb una expressió de convicció. La seua mirada anava cap a la serra: cap a la Mariola, cap a la Cova Alta. Comptant per damunt, m’hauré creuat amb una seixantena de ciclistes.
I sí, penses: quin moment més bonic.
Però al mateix temps, jo venia de no trobar ningú. De parar en tres o quatre bars preguntant si algú coneixia algú que volguera treballar al camp, oferint un bon jornal i, sobretot, pagant de manera legal. I això ja sembla una utopia.
I mentre conduïa, la ràdio anava sonant. Primer una simfonia de Mozart, però quan la cobertura falla, entra la veu d’algun comunicador parlant d’eixa guerra que volen que tinguem sempre davant dels ulls. Una guerra que ja ens fan notar abans fins i tot que ens toque: el gasoil, el cost del viatge… Hui m’ha costat un euro i mig més que fa dues setmanes.
I sí, això és conseqüència de la guerra. Però també de com es comunica i de com es gestiona. No dic que siga insignificant —ni molt menys—, però acaba eclipsant les guerres quotidianes que tenim molt més a prop: la de no poder pagar just, la de no trobar mà d’obra, la de mirar només pel propi melic.
Ens pujaran la llum, ens pujaran el gasoil… i continuarem igual. Però és incomprensible que busques gent per treballar i no en trobes, mentre veus altres persones que només poden cuidar el bancal el cap de setmana perquè entre setmana tenen una altra faena. És el vell miracle de la nostra terra: el binomi agricultura-indústria.
I al final, la guerra de veritat és també aquesta: la de no poder pagar els preus justos, mentre ens apugen els costos aquells que controlen els grans fluxos de diners.
Hi ha qui parla de guerres legals. N’hi ha alguna que ho siga?
I així, la primavera —que hauria de ser plena— ja no ho és tant.
Me’n torne a casa un poc desolat. I, al mateix temps, tot és brillant: els verds són intensos, les herbes esclaten, els albercoquers trauen brots rogencs preciosos… i l’argelaga encén la serra amb un groc brutal, intens i quasi lluminós.
I, per si no fóra prou, la guerra també està en les paraules de la gent que ens representa. Quin fruit de democràcia hem construït, si la vicepresidenta primera de la Generalitat parla sense arguments, des d’una posició rocambolesca i vergonyosa, com ni la persona més ingènua d’un bar faria? I com és que partits que abans eren moderats, conservadors o fins i tot extremistes cap a la dreta, estan destruint un entorn que, fa quinze anys, semblava indestructible? Així és com mires el món del camp i veus que, amb persones com aquestes, la recuperació és quasi impossible.
I potser, enmig de tot això, també hem perdut una idea essencial: la del jardí botànic. Ens sembla més fàcil visitar-lo en una ciutat, dins d’un recinte tancat o entre murs institucionals, que entendre que el veritable jardí botànic el tenim cada dia davant dels ulls. En les carreteres que recorrem, en els bancals que treballem, en les vinyes que cuidem.
Aquest paisatge d’interior mediterrani és un jardí viu. I les mans que el treballen, els jornals que el sostenen, no només produeixen raïm, oli o aliments: custodien aquest jardí. Un jardí que no està tancat, que no té horaris, i que depén de nosaltres perquè continue existint.
Tot està viu.
Però no tot avança.
